Què us semblaria si un bon dia un col·lega us diu que aquella descabellada idea d´anar a gravar un disc a una illa del Carib ha canviat d´espai geogràfic i que en lloc del Carib ara serà al Marroc, concretament a Cheffchaouen?
Doncs, dues setmanes després, ja som en una avanzadilla: el Mani de Guadiaro (l´únic que parla àrab), el Marc (el road manager), el Javi (de Mestizo Promo) i jo mateix, Ferris (tècnic de so) al mig de Chaouen, prenent un te amb menta i parlant amb un antic col·lega del Javi. Li exposem el projecte d’habilitar una casa com a estudi de gravació per estar-hi un mes treballant i vivint-hi. Ens presenta una mena d´intermediari-buscavides que ens porta a visitar un desena de cases que van des de pisos de 50 m_ a un paller, un magatzem destartalat al mig de la muntanya o una antiga quadra sense sostre. Comencem a desmoralitzar-nos perquè l´home (Ahmed) sembla que no entén el projecte (no és gens estrany ja que ningú es pot imaginar realment el que volem fer-hi a Chaouen, com després es va demostrar). L´Ahmed no entén la nostra desesperació. Ell ens ho arreglaria tot amb un paleta, una mà de pintura, uns matalassos a terra, moltes mantes, però, és clar, posar vidres per a les finestres es l´únic que no pot fer… uf!
A la nit comencem a pensar que la tasca és molt més difícil del que ens imaginàvem, però esperem fins l’endemà per veure quines sorpreses ens esperen.
L’Ahmed sembla que ja ha pillat una mica l’ona de les nostres necessitats i visitem una desena més de cases, aquest cop amb més bones condicions.
N’hi ha dues que podrien complir els nostres requisits: una és una casa palau super bonica amb marbres al terra i a les parets, una sala amb trons i pista de ball i amb quatre pisos per a fer el que vulguem; una passada, però molt cara. L’altra és una casa particular al mig de la medina de Chaouen amb una gran sala circular al mig de la casa i totes les habitacions al voltant i al pis de sobre.
Afortunadament, mentre anàvem voltant pel poble, hem fet córrer la veu, i, a la tarda, quan no ens queden gaires esperances, l’Abdul el Gandul (un músic del poble que vàrem conèixer la nit anterior i que semblava entendre els nostres propòsits), ens porta a visitar una casa d'uns parents seus, que llogaven per fer-hi bodes i celebracions vàries. La casa és perfecta i l’estructura i la distribució de les habitacions semblen les adequades pel projecte. Parlem amb els propietaris de les condicions i del preu i tot sembla força correcte.
Al vespre sortim cap a Asilah, l'altre poble que havíem de visitar per demandes dels Dusmi. Volíem tenir un ventall més gran de possibilitats per triar. Més visites a mitja dotzena de cases; passa el mateix que a Chaouen, no ens entenen i les cases no s’adeqüen a les nostres necessitats, excepte la darrera que visitem, que és com un xalet als afores del poble, però no està acabat.

Tornada a Barcelona. Reunió amb el grup per explicar totes les possibilitats. Opinions, divergències, discussions, etc. Al final la decisió l’he de prendre jo, com a tècnic, per tal d'assegurar que les condicions per muntar un estudi seran les adequades per dur a terme l'enregistrament del nou disc dels Dusminguet.
O.k. La darrera casa de Chaouen és la que té més punts per viure-hi i treballar-hi durant un mes. Tothom d'acord, ara ve el lío… Planificacions, pressupostos, papers, permisos, reunions, etc., tot un mes de feina i els preparatius quedaven de la següent manera:
-Primer, un grup de quatre persones hem de baixar per habilitar la casa com a habitatge i convertir tres habitacions en estudi.
-Després ha de baixar la resta del grup, en furgo, amb el material propi: instruments i backline.
-Mentrestant, ens arribarà el material de so necessari per a l'enregistrament (per avió fins a Casablanca i amb transportista fins a Chaouen), llogat a la gent de FX RENTALS a BCN.(Gràcies per confiar i recolzar el nostre projecte, segurament uns altres en olorar-se tots els merders ens haurien engegat a pastar.)

Doncs bé, amb una mà al davant i l'altra al darrera, en Tomás, el Carlos, en Joan, el Musta, i un servidor som l'avanzadilla.
La primera premissa i la clau de tot per a la supervivència al Marroc (i a d'altres contrades) és LA PRISA MATA. Si un occidental l'arriba a assimilar i a fer-la la seva aliada, ja té molt de guanyat. Tant sols en estats de nerviossisme avançat et pot tornar momentàniament el ramalasso de la pressa i l'estrès occidental. Però, afortunadament, amb la ment oberta i la convivència amb altres maneres de fer, el xip et canvia agradablement i sense traumes.
La segona premissa és l'art del regateig. Res té el valor que et diuen inicialment i la gràcia es troba a l’estira i arronsa, tant del comprador com del venedor; tot ben amanit amb uns tes amb menta, unes pipetes de Kiff, i unes encaixades de mans que tancaran el tracte com si fos una firma en un contracte.
Doncs, amb les premisses ben clares, ens dividim en grups de treball i amb un parell de dies ja ho tenim quasi tot controlat, tant pel que fa a l'estudi com pel que fa a l’habitatge. Necessitàvem catifes per insonoritzar la cabina de control i fer portes on no n'hi havia. Per això vam haver de recórrer totes les tendes de catifes i comprovar qualitats, colors, gruixos, dissenys; regatejar i pactar un lloguer per a un mes (1000 ptes. la catifa). L´inconvenient va ser haver de baixar des de la part alta del poble i travessar-lo quatre de nosaltres amb tres catifes cadascú, carregant-les a lloms (2m x 1,5m x 4cm aprox.), ja que no hi havia accés per a anar-hi amb algun vehicle i no hi havien burros a la vista. L´espectacle va ser digne del millor Buñuel en blanc i negre... Grotesc? com a mínim.
Vam seguir el mateix procés que amb les catifes per aconseguir 11 matalassos d'escuma per a la sonorització de la sala de gravació. La vam forrar tota amb els matalassos i amb fibra de vidre i material absorbent (portat de BCN) per treure les ressonàncies i aconseguir una sonoritat òptima. Amb els de la botiga de matalassos l'acord va ser un lloguer amb opció de compra; pagàvem l'import total dels matalassos i, si a finals de mes li tornàvem, ens ho retornaven tot menys el lloguer (500 ptes. el matalàs).
El darrer pas va ser buscar un vidrier que ens fes una instal·lació de dos dobles vidres per a la peixera de separació entre la cabina de control i la sala de gravació. Aquí és on ens va demostrar que la imaginació no té límits i que, en ple segle XXI, si no tens la tecnologia al teu abast, tira de la txapussa, però d'aquelles que aconsegueixen aguantar fins al darrer dia i sense problemes (a excepció d'una petita escletxa en un dels vidres interiors que el primer dia feia 1 cm de llarg i el darrer dia feia 1 m). Les mides dels vidres eren de 1,35m x 1,60m x 3cm. El tracte amb el vidrier va ser de lloguer amb opció de compra. Al final se li van pagar íntegrament, ja que per desmuntar-los els vam haver de trencar. ¡Olé amb la txapussa! 
Mentre anàvem instal·lant tot el material, el segon dia va arribar la resta del grup i van començar a aclimatar-se al poble, a les costums, a la casa i a tastar totes les classes i qualitats de hash de la zona. Tot començava a tenir cara i ulls, tant sols faltava el més important: el material d´enregistrament.
Diverses trucades telefòniques ens van permetre seguir el rastre de l'equip. En teoria, ja havia sortit de la península, i de fet ja hauria d'haver-nos arribat a Chaouen. Un altre dia d'espera, nervis. Seguíem trucant, però ningú ens savia dir què passava, semblava que no havia sortit de la península.
Un altre dia de trucades, diuen que sí, que sortirà demà i que en dos dies ja el tindrem. Merda, això és complica, més nervis.
Mentre, el grup s'instal·la a la sala de gravació i va assajant i arranjant temes, jo aprofito per afinar la bateria, buscar la millor posició per gravar i acabar amb detallets, però poca cosa més puc fer a part de jugar una tarda un partit de futbol contra els joves del barri. Costum que la gent del grup agafarà dos o tres cops per setmana i que un servidor (no podrà gaudir per qüestions de feina)  podrà veure en diferit a la càmera del grup els dies que algú filma el partit.
Ja porto una setmana a Chaouen i la inactivitat i la falta d'informació verídica sobre on para el material em fan aflorar els nervis (i no sols a mi). Comencem a dubtar que el projecte es pugui dur a terme i comencem a desvariar sobre altres opcions; anar a algun estudi a Casablanca o a Rabat a gravar, tornar a España, gravar-ho a lo cutre, uf!!! uf!! uf!.

Dia X: aquest matí m'han confirmat des de la duana que el material arribarà a Casablanca en un avió a les 17h. M’ho he de creure, informo al grup que pillo la furgo i me’n vaig cagant llets a l'aeroport de Casablanca. Hi ha gent que no ho vol, que diu que pot ser una falsa alarma, però els hi dic que quedant-me a Chaouen tampoc soluciono res. L'assumpte s'ha convertit en massa personal i em crec el responsable de fer arribar el material a Chaouen, per alguna cosa he sigut jo el que ha coordinat tot el tema de la gravació. El Musta (cuiner-traductor-buscavides-interlocutor-filòsof-músic-i bellíssima persona en l’ordre que vulgueu) i un servidor agafem la furgo i pitant cap a Casablanca, amb el temps just ja que era divendres (12h)  i a les 17h tancaven les duanes de l'aeroport i l’endemà, com que era dissabte no sabíem què ens podríem trobar. Fer uns 400 km per les carreteres de Marroc a tota pastilla, no és gaire agradable, però amb un copilot com en Musta déu n'hi dó de l'agradable que es va fer el viatge.
L'únic problema ens el vam trobar quan arribàvem a Casablanca, que un policia em va voler fotre una multa i, com que em vaig negar a subornar-lo per oblidar la multa, el tipus es va posar xulo amenaçant-me d'enviar-me al talego i gràcies a un "je ne comprend pas", i , "je suis desolé", el pavo ens va deixar anar amb cara de pocs amics i sense un duro.(Qui hagi viatjat amb cotxe pel Marroc segur que no li sonarà a novetat el tema de les multes per la cara i els suborns.)
Doncs per culpa de l'incident arribem a les 18h  a l'aeroport i anem a sac al moll de descàrrega dels avions i, després de molt indagar, descobrim que SÍ, que efectivament l'equip ha arribat i, amb gran alegria, podem veure les Fligthcases sobre d'un palé i al costat d'un bagul que vaig pensar que serien els peus de micro, i ¡cony! quina fotuda de pota, era un taüt amb un mort recent arribat junt amb l'equip des d'España.
Després de xerrades i trucades amb els agents de duanes, que es van comportar de meravella amb nosaltres (res a veure amb els funcionaris d'arreu on hagi anat), que no ens van acceptar ni una propina, ens diuen que demà al matí ens deixaran treure l'equip.
L’endemà vaig haver d'implorar a la directora de duanes de Casablanca que sisplau em deixés treure el material sense el ditxós carnet ATA que sembla que s'havia extraviat, redactant en el meu passaport una nota que deia que jo era el propietari i únic responsable d'aquell material, amb els riscos que això comportava. Ai de mi que no sortís tot el material de Marroc!!! Suposo que la cara de fet pols, les odissees que li vaig explicar, la cara de bon nen que vaig fotre i el meu francès d'E.G.B. van entendrir a la dona i vam aconseguir l'impossible: saltar-nos la BURROCRÀCIA. De tornada cap a Chaouen sols vam tenir dos intents més de multes o suborns, però finalment dissabte a la tarda arribàvem a casa.
La descàrrega de la furgoneta va crear gran expectació entre el veïnat, Les cares de sorpresa i les preguntes que ens van fer ens van confirmar que encara no havien entès què carajos hi fèiem allí. Pensaven que només havíem vingut a assajar i flipaven amb el muntage de les catifes, matalassos i vidres. Tot i les nostres explicacions, fins que no van passar uns dies i ens van veure treballar no se’n van fer a la idea.
Tota la tarda i part de la nit de dissabte va ser per fer la instal·lació de l'equip, ajustar les màquines i comprovar que tot funcionava correctament. El diumenge al matí tot era a punt per fer les primeres preses de so de la bateria. Un cop estudiada i decidida la posició correcta dels micros, vam fer unes quantes preses de so, i ens vam adonar que tot sonava super bé i que l'estudi ens havia quedat tècnicament correcte i, a més, super acollidor per als 20 i pico dies de feina que ens quedaven. PER FI...SUBIDÓN.

A partir d'aquell moment, la rutina diària consistia més o menys en despertar-se per obrir la porta al forner, que et deia bon dia amb un somriure d'orella a orella, i ens deixava el pa i les pastes pel dia. Després, l'esmorzar (per als que aquell dia els tocava gravar), començar la feina, escoltar les gravacions, decidir les bones preses, fer uns tes, uns relajitos i més gravacions fins l'hora de dinar.
Els jalars mereixen uns apunts especials. El Musta era l'encarregat d'obrir-nos uns altres sentits, a part del de de l'oïda (era l'únic moment en que el deixàvem descansar), donant pas al delit exquisit d'una inacabable sèrie de plats de cuina marroquina que en Mus havia après de sa mare i havia anat perfeccionant amb el pas dels anys. Després, un bon te i una siesta (no sempre). A la tarda, continuàvem amb la mateixa rutina que al matí, fins l'hora de sopar en què un altre cop se'ns desvirgava l'olfacte i el paladar amb una orgia de plats cuinats amb les herbes i les espècies que tenen a l'abast al Marroc. Tan important era que l'apartat tècnic funcionés bé com l'apartat anímic i és per això que la feina feta darrera de la porta de la cuina mereix aquest apunt especial, perquè els subidons anímics de després d’haver menjat els plats eren imprescindibles per continuar el dia amb el bon rotllo que ens van caracteritzar durant el mes d'estada a Chaouen. Crec que tots els components del grup, així com tots els col·legues que varen venir a visitar-nos durant l'estada estem super agraïts a en Mus per la tasca que va fer.
Així van anar passant els dies i vam anar complint el calendari de gravacions quasi a la perfecció. El que no treballava aquell dia (en el meu cas sols dos dies de descans), feia el que volia: passejar, dormir, anar d'excursió, de compres, tocar amb algun músic del poble, parlar amb la gent, veure algun partit del Barça amb la penya de Chaouen, unes fumadetes... I això sí, recordo que excepte en alguns moments de cansament o nervis (inevitables), tots portàvem un somriure i una alegria a la cara, que dubto que la mateixa feina feta a qualsevol lloc d'occident ens hagués deixat aquest bon gust de boca i aquestes cançons.
El resultat del projecte van ser 24 cançons, 30 dies per conviure amb una altra cultura, 50 col·legues marroquins, 100 per 100 de respecte entre nosaltres, vers la gent de Chaouen, i de la gent de Chaouen cap a nosaltres i mil i una nits per recordar aquesta meravellosa experiència.
I també un sentiment de ràbia incontenible per tots aquells i aquelles que no saben respectar ni veure en les altres cultures la riquesa i la diversitat que les fa grans.
 

BISLAMA MAROCCO.

Ferran Aromí (tècnic de so de Dusminguet)